Santa Maria de Benifassà
El Reial Convent de Santa Maria de Benifassà és un monestir d'estil gòtic cistercenc, dins de l'actual Parc Natural de la Tinença de Benifassà, al terme municipal de La Pobla de Benifassà, Baix Maestrat. Fundat per l'orde del Cistell el segle XIII, es troba en perfecte estat de conservació. Actualment, és l'única cartoixa femenina ocupada als Països Catalans i només es pot visitar els dijous de 13 a 15 h.
Vista de l'abadia des del nord-oest
HISTÒRIA
El 1195 Alfons II pren el castell que els musulmans anomenaven de Beni-Hazà i el dóna a Ponç, prior de la catedral de Tortosa per tal de repoblar el territori. El 1208 Pere el Catòlic el torna a donar al cavaller Guillem de Cervera a fi de repoblar el territori. En els anys següents Jaume I consolida la conquesta del Maestrat. Aquest el va cedir al Monestir de Poblet després de fer-se monjo. Més tard Jaume I confirmaria a l'abat fra Vidal, a Guillem de Cervera i a tota la comunitat la donació del castell i terme de Benifassà i ordenà la construcció d'un monestir cistercenc sota l'advocació de la mare de Déu, donació que incloïa prats, pastures, boscos, caça, aigües, forns, molins, homes i dones, poblats...
Els monjos de Poblet s'hi traslladaren en 1233, aprofitant el castell anteriorment citat, en la muntanya de Santa Escolàstica. El nou monestir es construiria a càrrec del rei per imposició del papa Innocenci IV com a penitència per l'afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills, en 1246.
Les primeres construccions serien la Porta Reial i la seva capella, l'església, el palau de l'abat, el refectori i les cambres per als monjos. Després de disset anys, l'1 de novembre de 1250 els monjos es traslladaren a les noves dependències, situades al pla baix del castell, amb la qual cosa restà abandonat. L'abat d'aleshores era fra Guillem d'Almenara. L'església fou acabada el 1276 i, consolidada la comunitat, es va procedir al repoblament, a l'augment del patrimoni i a la defensa dels seus drets.
Durant el segle XIV es donà un nou impuls al monestir, l'abat Ponç de Copons construeix la sala capitular a la galeria oriental del claustre i el templet i la seva font al claustre enfront del refectori. L'abat posterior, Bernat Pallarés, edifica el palau de l'abat, la torre damunt de la Porta reial i el seu pòrtic. Pere de Torres, abat, va fer construir els claustres i hi posà les seves armes (una torre amb dos bàculs abacials a cada costat).
El segle XV suposa una època d'esplendor per al cenobi, amb els abadiats de la família Llorens (de 1430 fins a 1518), tres abats procedents de Tortosa. Construïren la nau major de l'església, substituint el primitiu sostre de fusta per voltes de creueria. També alçaren el locutori, des de la porta de la Galilea fins a les cambres abacials. Així les construccions monacals estaven acabades.
L'any 1554 el monestir es regí per abats triennals, després de 28 abats perpetus en 321 anys, i a partir de 1620 per abats triats cada quatre anys. En el segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió el monestir estava bastant malmès: en 1708 només quedaven tres monjos, que triaren com abat a Robert Forner. Quatre anys més tard el nou abat Raimon de Reverter va refer la comunitat, amplià el palau de l'abat i afegí el creuer a l'església.
El 1195 Alfons II pren el castell que els musulmans anomenaven de Beni-Hazà i el dóna a Ponç, prior de la catedral de Tortosa per tal de repoblar el territori. El 1208 Pere el Catòlic el torna a donar al cavaller Guillem de Cervera a fi de repoblar el territori. En els anys següents Jaume I consolida la conquesta del Maestrat. Aquest el va cedir al Monestir de Poblet després de fer-se monjo. Més tard Jaume I confirmaria a l'abat fra Vidal, a Guillem de Cervera i a tota la comunitat la donació del castell i terme de Benifassà i ordenà la construcció d'un monestir cistercenc sota l'advocació de la mare de Déu, donació que incloïa prats, pastures, boscos, caça, aigües, forns, molins, homes i dones, poblats...
Els monjos de Poblet s'hi traslladaren en 1233, aprofitant el castell anteriorment citat, en la muntanya de Santa Escolàstica. El nou monestir es construiria a càrrec del rei per imposició del papa Innocenci IV com a penitència per l'afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills, en 1246.
Les primeres construccions serien la Porta Reial i la seva capella, l'església, el palau de l'abat, el refectori i les cambres per als monjos. Després de disset anys, l'1 de novembre de 1250 els monjos es traslladaren a les noves dependències, situades al pla baix del castell, amb la qual cosa restà abandonat. L'abat d'aleshores era fra Guillem d'Almenara. L'església fou acabada el 1276 i, consolidada la comunitat, es va procedir al repoblament, a l'augment del patrimoni i a la defensa dels seus drets.
Durant el segle XIV es donà un nou impuls al monestir, l'abat Ponç de Copons construeix la sala capitular a la galeria oriental del claustre i el templet i la seva font al claustre enfront del refectori. L'abat posterior, Bernat Pallarés, edifica el palau de l'abat, la torre damunt de la Porta reial i el seu pòrtic. Pere de Torres, abat, va fer construir els claustres i hi posà les seves armes (una torre amb dos bàculs abacials a cada costat).
El segle XV suposa una època d'esplendor per al cenobi, amb els abadiats de la família Llorens (de 1430 fins a 1518), tres abats procedents de Tortosa. Construïren la nau major de l'església, substituint el primitiu sostre de fusta per voltes de creueria. També alçaren el locutori, des de la porta de la Galilea fins a les cambres abacials. Així les construccions monacals estaven acabades.
L'any 1554 el monestir es regí per abats triennals, després de 28 abats perpetus en 321 anys, i a partir de 1620 per abats triats cada quatre anys. En el segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió el monestir estava bastant malmès: en 1708 només quedaven tres monjos, que triaren com abat a Robert Forner. Quatre anys més tard el nou abat Raimon de Reverter va refer la comunitat, amplià el palau de l'abat i afegí el creuer a l'església.
1- Santuari amb custòdia, crucifix, altar major, canelobre i faristol. 2- Capitell doble.
Amb la Guerra del Francés comença el declivi definitiu de Benifassà. La proximitat de l'exèrcit va fer que s'evacués l'arxiu, que va passar a custòdia dels pares predicadors d'Eivissa. Poc després, Josep Bonaparte suprimia els ordes religiosos el 1810. La comunitat tornà el 1814 amb l'arribada de Ferran VII, però el 1835 amb la Desamortització, Santa Maria de Benifassà va deixar d'existir com a comunitat de monjos cistercencs. Tot això va ser la causa de la dispersió i pèrdua dels tresors que posseïa, com ara el primer manuscrit del Llibre dels Furs de València. Les Guerres Carlines contribuïren al deteriorament dels edificis del monestir, el general Cabrera va establir-hi una presó i un hospital de sang. L'església es cremà quan les tropes isabelines prengueren el cenobi.
L'any 1931 es declarà Monument Nacional. Més tard, el 1957 començà la restauració, a causa del mal estat de conservació, per la Diputació de Castelló i la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte de la zona Alejandro Ferrant. Aquesta restauració va alterar els edificis del monestir en l'adaptació als nous usos, però també va permetre la conservació de molts altres.
A partir de 1966 s'iniciaren obres de restauració per a poder allotjar la primera comunitat, que arriba l'any 1967 quan monges procedents de la cartoixa italiana de Sant Francesc s'hi estableixen. La primera priora fou Maria Montserrat Salamero i, des de 1975, disposen d'Estatuts i Capítol General propis, que regulen un tipus de vida encaminat a realitzar l'ideal de sant Bru.
L'any 1931 es declarà Monument Nacional. Més tard, el 1957 començà la restauració, a causa del mal estat de conservació, per la Diputació de Castelló i la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte de la zona Alejandro Ferrant. Aquesta restauració va alterar els edificis del monestir en l'adaptació als nous usos, però també va permetre la conservació de molts altres.
A partir de 1966 s'iniciaren obres de restauració per a poder allotjar la primera comunitat, que arriba l'any 1967 quan monges procedents de la cartoixa italiana de Sant Francesc s'hi estableixen. La primera priora fou Maria Montserrat Salamero i, des de 1975, disposen d'Estatuts i Capítol General propis, que regulen un tipus de vida encaminat a realitzar l'ideal de sant Bru.
Xiprers a l'arribada, edificacions monacals a l'interior del recinte, creu de terme i porta d'entrada al recinte esclesial.
DESCRIPCIÓ
Dependències conventuals
Es tracta d'un recinte emmurallat amb un conjunt d'edificis de diferents èpoques, des del segle XIII fins al XVIII, amb transformacions contemporànies. Es construí seguint el model de la casa mare, Poblet, encara que amb una monumentalitat menor i algunes diferències. Té elements del romànic tardà, com la manera de solucionar algunes portades, arcs torals, perpanys i formers de l'església i en elements decoratius dels capitells. També hi trobem elements gòtics en les columnes del claustre, a l'estructura de l'església i en el claustre major.
Sota la direcció de Pere Torres es construïren el Palau de l'Abat i el claustre, entre 1316 i 1347. La sala capitular i les dues sagristies (una al costat de l'altar major i l'altra al costat del claustre) són de finals del segle XIV.
En l'ala d'accés, orientada cap a migdia, s'hi troba la porta reial amb elements que encara es poden considerar com a romànics (com la decoració en escaquer de la imposta del gran arc). Aquesta porta està flanquejada per la zona residencial dels abats, la dels reis, l'hostatgeria i la capella. Una vegada travessada la porta hi ha un gran espai a manera de pati, a l'esquerra del qual se situen diverses dependències i claustres menors amb els dormitoris. Tocant a l'entrada actual hi ha un petit claustre on es troba una espècie de torre quadrada de dos cossos; l'inferior més robust i massís està obert per un arc apuntat a cada costat, en el superior a cada costat té columnetes aparellades en els angles i feixos de quatre en les intermèdies. Aquest espai se l'anomena cisterna o dipòsit d'aigua, però sembla que era el templet de la font (ja que els dipòsits o cisternes solen ser subterranis). Proper a aquest petit claustre se situa un altre amb arcs apainellats i el dormitori.
A la dreta de l'entrada s'hi troba el conjunt monàstic que es desenvolupa al voltant del claustre major. Té un podi corregut sobre el qual arranquen columnes aparellades amb pilars sobre els quals es recolzen els arcs apuntats de doble canaladura a l'intradós. Els capitells i les línies d'imposta estan decorats amb motius vegetals i rosetes, combinant amb motius figuratius o d'animals. Sobre els arcs hi ha òculs que afavoreixen la il·luminació de les galeries.
En una ala del claustre se situen: la cuina, el refectori i altres dependències. A l'altra, la sagristia vella i la sala capitular. Aquesta última es va alçar a principis del segle XIV, és de planta rectangular dividida en dos trams per un arc recolzat per dues mènsules. L'accés es realitza a través d'una porta ogival trilobulada flanquejada per dos finestrals geminats amb òculs quatrilobulats i està coberta amb voltes de creueria.
Dependències conventuals
Es tracta d'un recinte emmurallat amb un conjunt d'edificis de diferents èpoques, des del segle XIII fins al XVIII, amb transformacions contemporànies. Es construí seguint el model de la casa mare, Poblet, encara que amb una monumentalitat menor i algunes diferències. Té elements del romànic tardà, com la manera de solucionar algunes portades, arcs torals, perpanys i formers de l'església i en elements decoratius dels capitells. També hi trobem elements gòtics en les columnes del claustre, a l'estructura de l'església i en el claustre major.
Sota la direcció de Pere Torres es construïren el Palau de l'Abat i el claustre, entre 1316 i 1347. La sala capitular i les dues sagristies (una al costat de l'altar major i l'altra al costat del claustre) són de finals del segle XIV.
En l'ala d'accés, orientada cap a migdia, s'hi troba la porta reial amb elements que encara es poden considerar com a romànics (com la decoració en escaquer de la imposta del gran arc). Aquesta porta està flanquejada per la zona residencial dels abats, la dels reis, l'hostatgeria i la capella. Una vegada travessada la porta hi ha un gran espai a manera de pati, a l'esquerra del qual se situen diverses dependències i claustres menors amb els dormitoris. Tocant a l'entrada actual hi ha un petit claustre on es troba una espècie de torre quadrada de dos cossos; l'inferior més robust i massís està obert per un arc apuntat a cada costat, en el superior a cada costat té columnetes aparellades en els angles i feixos de quatre en les intermèdies. Aquest espai se l'anomena cisterna o dipòsit d'aigua, però sembla que era el templet de la font (ja que els dipòsits o cisternes solen ser subterranis). Proper a aquest petit claustre se situa un altre amb arcs apainellats i el dormitori.
A la dreta de l'entrada s'hi troba el conjunt monàstic que es desenvolupa al voltant del claustre major. Té un podi corregut sobre el qual arranquen columnes aparellades amb pilars sobre els quals es recolzen els arcs apuntats de doble canaladura a l'intradós. Els capitells i les línies d'imposta estan decorats amb motius vegetals i rosetes, combinant amb motius figuratius o d'animals. Sobre els arcs hi ha òculs que afavoreixen la il·luminació de les galeries.
En una ala del claustre se situen: la cuina, el refectori i altres dependències. A l'altra, la sagristia vella i la sala capitular. Aquesta última es va alçar a principis del segle XIV, és de planta rectangular dividida en dos trams per un arc recolzat per dues mènsules. L'accés es realitza a través d'una porta ogival trilobulada flanquejada per dos finestrals geminats amb òculs quatrilobulats i està coberta amb voltes de creueria.
1- Església des del nord-oest. 2- Mur nord del transsepte. 3- Portada a la banda nord.
Transsepte, voltes d'aresta amb nervis i absis laterals.
Clausura: 1- Torn a l'interior. 2- Finestra a galeria. 3- Torn al cor.
L'església
L'església s'alça paral·lela al claustre, al nord dels edificis monacals. S'inicià durant l'abadiat de Berenguer de Concabella, posant la primera pedra el bisbe de València Andreu d'Albalat (1262), les obres s'acabaren el 1276. Posteriorment es modificaria en els segles XV i XVII, però la primera església (amb planta de creu llatina d'una sola nau) correspondria al tipus anomenat de reconquesta amb teginat de fusta i coberta a dues aigües. El temple actual és d'una sola nau, amb creuer i absis poligonal.
La nau es va acabar el 1460 segons els plànols del mestre Barceló de Vallibona. A l'interior les columnes adossades al mur serveixen de suport dels arcs formers apuntats. Es cobreix amb una volta de creueria a la nau i en el creuer, la capçalera presenta una volta nervada. Les finestres són escasses, proporcionant una il·luminació reduïda volguda pels cistercencs, en forma d'ogiva i situades en els murs laterals i a l'absis. Les capelles laterals i les del creuer s'allotgen en cossos independents a l'exterior, sobreeixint en altura. La fàbrica és de pedra tallada en els murs exteriors i en gran part dels elements interiors.
La decoració, després de les successives destruccions i reconstruccions, es limita als capitells i impostes, hi predominen els motius vegetals però també existeixen temes figuratius. El campanar s'ubica entre l'absis i el creuer en el costat de l'epístola. El cos inferior és gòtic, els altres dos restants i el remat en piràmide van adquirir el seu aspecte en 1672. En la nau central de l'església hi ha un Crist i la imatge de Nostra Senyora de Benifassà, obres modernes de l'escultor Lluis M. Saumells Panadés.
L'església s'alça paral·lela al claustre, al nord dels edificis monacals. S'inicià durant l'abadiat de Berenguer de Concabella, posant la primera pedra el bisbe de València Andreu d'Albalat (1262), les obres s'acabaren el 1276. Posteriorment es modificaria en els segles XV i XVII, però la primera església (amb planta de creu llatina d'una sola nau) correspondria al tipus anomenat de reconquesta amb teginat de fusta i coberta a dues aigües. El temple actual és d'una sola nau, amb creuer i absis poligonal.
La nau es va acabar el 1460 segons els plànols del mestre Barceló de Vallibona. A l'interior les columnes adossades al mur serveixen de suport dels arcs formers apuntats. Es cobreix amb una volta de creueria a la nau i en el creuer, la capçalera presenta una volta nervada. Les finestres són escasses, proporcionant una il·luminació reduïda volguda pels cistercencs, en forma d'ogiva i situades en els murs laterals i a l'absis. Les capelles laterals i les del creuer s'allotgen en cossos independents a l'exterior, sobreeixint en altura. La fàbrica és de pedra tallada en els murs exteriors i en gran part dels elements interiors.
La decoració, després de les successives destruccions i reconstruccions, es limita als capitells i impostes, hi predominen els motius vegetals però també existeixen temes figuratius. El campanar s'ubica entre l'absis i el creuer en el costat de l'epístola. El cos inferior és gòtic, els altres dos restants i el remat en piràmide van adquirir el seu aspecte en 1672. En la nau central de l'església hi ha un Crist i la imatge de Nostra Senyora de Benifassà, obres modernes de l'escultor Lluis M. Saumells Panadés.
Baix relleus i inscripcions a l'exterior
1- Pica beneitera. 2 i 3- Capitells. 4- Cap d'home en element. 5- Creu de terme. 6- Fins a una altra!
Text extret i modificat de la Viquipèdia