PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES
I ESTANY DE SANT MAURICI
Des de 1955 el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un espai natural protegit de l'Alt Pirineu, situat a la part central de la Serralada Pirinenca, a cavall de les comarques de el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça i el Pallars Jussà, majorment en els termes municipals de la Vall de Boí i Espot, des d'on s'han habilitat els accessos menys dificultosos a l'interior del parc, respectivament, al planell d'Aigüestortes i a l'estany de Sant Maurici-Encantats, dos dels espais emblemàtics del parc.
Encantats i llac de Sant Maurici, vall d'Escrita; Espot.
Planell d'Aigüestortes, vall de Sant Nicolau; la Vall de Boí.
INTRODUCCIÓ
Aquest article es divideix en aquesta introducció i els apartats: "Història", "Patrimoni biològic", "Geografia" i "Accessos i gaudi". L'empremta de l'home és inevitable i encara avui dia el parc és explotat per la ramaderia, les centrals hidroelèctriques i el turisme.
Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El fet que faci molts anys que està protegit així com la seva inaccessibilitat natural ha preservat la flora i la fauna en un estat força salvatge.
Aquest article es divideix en aquesta introducció i els apartats: "Història", "Patrimoni biològic", "Geografia" i "Accessos i gaudi". L'empremta de l'home és inevitable i encara avui dia el parc és explotat per la ramaderia, les centrals hidroelèctriques i el turisme.
Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El fet que faci molts anys que està protegit així com la seva inaccessibilitat natural ha preservat la flora i la fauna en un estat força salvatge.
Estany de les Corticelles
Besiberri Nord, Besiberri del Mig i Pic d'Avellaner.
Estany Perdut
Circ de Colomers i Portarró d'Espot
La zona perifèrica inclou municipis de l'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà; en ells es troben indrets de gran bellesa i valor naturalista, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella, el pic de Montardo, la vall de l'Aiguamog i molts d'altres.
HISTÒRIA
El poblament humà de l'Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l'última glaciació. Dintre dels límits del Parc no s'hi va establir mai cap poblament estable. Però recents estudis arqueològics han trobat restes d'assentaments humans temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el període neolític.
Amb la invasió musulmana del segle VIII, els pobladors de les terres baixes cerquen recer als Pirineus i aquests coneixen un creixement demogràfic mai vist anteriorment. Durant els segles següents, amb les millores tecnològiques i el renaixement del comerç, aturat des de la fi de l'Imperi romà, els recursos que s'hi poden obtenir, minerals, fusta, mel (en un temps en que no hi havia sucre a aquesta banda del món), altres aliments, pastures..., van passar de ser objecte poc més que de recol·lecció a gestionar-se "industrialment". Encara que les altures no són habitades més que per pastors durant l'estiu, la baixa muntanya serà colonitzada pel pobles de les valls, adaptant vessants a l'agricultura amb terrasses, i els seus rius canalitzats seran abastament utilitzats per a obtenir la força hidràulica necessària per al funcionament de molins, martinets, fargues i serradores, que produeixen bens de consum exportables.
D'ençà, l'home va aprofitar aquestes terres d'alta muntanya com Aigüestortes com a estives, pastures estivals, i aprofitava les seves collades per a desplaçar-se entre poblacions a banda i banda; de les primeres encara se'n treu algun partit. Antics establiments d'hostatgeria, anomenats "hospitals" i en aranès "espitaus", normalment situats als peus dels passos més apropiats, servien a traginers i caminants per agafar forces abans de travessar els Pirineus; contràriament, als Alps solen ubicar-se als mateixos colls, potser per que els trajectes solien ser majors i així disposaven de dues jornades per creuar-los.
El poblament humà de l'Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l'última glaciació. Dintre dels límits del Parc no s'hi va establir mai cap poblament estable. Però recents estudis arqueològics han trobat restes d'assentaments humans temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el període neolític.
Amb la invasió musulmana del segle VIII, els pobladors de les terres baixes cerquen recer als Pirineus i aquests coneixen un creixement demogràfic mai vist anteriorment. Durant els segles següents, amb les millores tecnològiques i el renaixement del comerç, aturat des de la fi de l'Imperi romà, els recursos que s'hi poden obtenir, minerals, fusta, mel (en un temps en que no hi havia sucre a aquesta banda del món), altres aliments, pastures..., van passar de ser objecte poc més que de recol·lecció a gestionar-se "industrialment". Encara que les altures no són habitades més que per pastors durant l'estiu, la baixa muntanya serà colonitzada pel pobles de les valls, adaptant vessants a l'agricultura amb terrasses, i els seus rius canalitzats seran abastament utilitzats per a obtenir la força hidràulica necessària per al funcionament de molins, martinets, fargues i serradores, que produeixen bens de consum exportables.
D'ençà, l'home va aprofitar aquestes terres d'alta muntanya com Aigüestortes com a estives, pastures estivals, i aprofitava les seves collades per a desplaçar-se entre poblacions a banda i banda; de les primeres encara se'n treu algun partit. Antics establiments d'hostatgeria, anomenats "hospitals" i en aranès "espitaus", normalment situats als peus dels passos més apropiats, servien a traginers i caminants per agafar forces abans de travessar els Pirineus; contràriament, als Alps solen ubicar-se als mateixos colls, potser per que els trajectes solien ser majors i així disposaven de dues jornades per creuar-los.
Trencalòs Gypaetus barbatus
Durant el segle XIX, coincidint amb el període de major desenvolupament demogràfic de les valls que envolten el Parc, la pressió humana sobre el Parc va ser màxima, amb una intensa explotació forestal, ramadera, agrícola i piscícola. Durant la primera meitat del XX va iniciar-se l'explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Aquest fet va suposar una gran alteració del paisatge que s'havia mantingut força inalterable fins llavors.
Ja al 1932, el Pla Macià va contemplar la creació d'un parc nacional de l'Alt Pirineu, però no va ser declarat parc nacional fins el 21 d'octubre de 1955 pel Ministeri d'Agricultura. A continuació es regularen els usos agropecuaris, cinegètics i forestals. Cap a l'any 1980, amb els traspassos de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d'agricultura s'arreglen els accessos, s'incrementa la guarda i es contracta personal de manteniment i d'informació durant els mesos d'estiu.
El 1988 la Generalitat propicia la creació de la zona perifèrica de protecció amb la finalitat de garantir una completa protecció dels recursos naturals i evitar els possibles impactes ecològics i paisatgístics procedents de l'exterior. A partir d'aquest moment, s'endureix la normativa i es prohibeixen la pesca, l'acampada, les explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les hidroelèctriques que tenen concessions en vigor. A la zona perifèrica només es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.
Ja al 1932, el Pla Macià va contemplar la creació d'un parc nacional de l'Alt Pirineu, però no va ser declarat parc nacional fins el 21 d'octubre de 1955 pel Ministeri d'Agricultura. A continuació es regularen els usos agropecuaris, cinegètics i forestals. Cap a l'any 1980, amb els traspassos de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d'agricultura s'arreglen els accessos, s'incrementa la guarda i es contracta personal de manteniment i d'informació durant els mesos d'estiu.
El 1988 la Generalitat propicia la creació de la zona perifèrica de protecció amb la finalitat de garantir una completa protecció dels recursos naturals i evitar els possibles impactes ecològics i paisatgístics procedents de l'exterior. A partir d'aquest moment, s'endureix la normativa i es prohibeixen la pesca, l'acampada, les explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les hidroelèctriques que tenen concessions en vigor. A la zona perifèrica només es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.
1- Subministres al refugi de Colomers. 2- Espitau deths Banhs de Tredós.
3- Refugi (rotllo The Shining) i presa de l'estany Gento.
3- Refugi (rotllo The Shining) i presa de l'estany Gento.
PATRIMONI BIOLÒGIC
L'acusat desnivell i la diferent orientació de les valls dels Pirineus fa que la climatologia canviï sensiblement d'un indret a un altre i que hi cohabitin diferents ecosistemes i s'hi trobin microclimes, ja sigui en tarteres assolellades o obagues, ja en prats, matollars o boscúries, en marges de torrents o en llacs d'aigües tranquil·les.
L'acusat desnivell i la diferent orientació de les valls dels Pirineus fa que la climatologia canviï sensiblement d'un indret a un altre i que hi cohabitin diferents ecosistemes i s'hi trobin microclimes, ja sigui en tarteres assolellades o obagues, ja en prats, matollars o boscúries, en marges de torrents o en llacs d'aigües tranquil·les.
1- Primavera sobre Sant Maurici. 2- Pastures. 3- Pinus uncinata en una cresta a 2.700 m.
La vegetació
A les valls baixes, fins a uns 1.500 m, trobaríem majoritàriament boscos caducifolis amb roure martinenc Quercus humilis, freixe Fraxinus excelsior, faig Fagus sylvatica o avellaner Corylus avellana. Aquests llocs, però, són els que han estat més alterats secularment per la mà de l'home i moltes vegades estan ocupats per prats de dall o de pastura, matollars dominats pel boix Buxus sempervirens o boscos secundaris de pi roig Pinus sylvestris.
Amb l'alçada, des dels 1.500 m fins més amunt dels 2.000 m, entrem al domini de les pinedes de pi negre Pinus uncinata. A l'estrat arbustiu de les parts més obagues viuen el neret Rhododendrum ferrugineum i el nabiu Vaccinium myrtillus. La bruguerola Calluna vulgaris i el ginebró Juniperus communis prefereixen indrets més assolellats. Als vessants obacs o humits, per sota dels 2.000 m creixen importants boscos d'avet Abies alba. La Mata de València és l'avetosa més important dels Pirineus.
En els prats alpins, per sobre dels 2300 m on ja no poden créixer els boscos, es pot trobar nombroses espècies de la flora alpina, per exemple la genciana alpina Gentiana alpina.
Una part de les espècies dels Parc (aproximadament un 8%) són endemismes pirenaics en sentit ampli. Al voltant del 7% de tenen distribució estrictament bòreo-alpina o àrtic-alpina, i van arribar als Pirineus durant les darreres glaciacions. El grup més important d'espècies de la flora del Parc pertany al tipus eurosiberià, és a dir, les plantes pròpies de l'Europa central humida.
A les valls baixes, fins a uns 1.500 m, trobaríem majoritàriament boscos caducifolis amb roure martinenc Quercus humilis, freixe Fraxinus excelsior, faig Fagus sylvatica o avellaner Corylus avellana. Aquests llocs, però, són els que han estat més alterats secularment per la mà de l'home i moltes vegades estan ocupats per prats de dall o de pastura, matollars dominats pel boix Buxus sempervirens o boscos secundaris de pi roig Pinus sylvestris.
Amb l'alçada, des dels 1.500 m fins més amunt dels 2.000 m, entrem al domini de les pinedes de pi negre Pinus uncinata. A l'estrat arbustiu de les parts més obagues viuen el neret Rhododendrum ferrugineum i el nabiu Vaccinium myrtillus. La bruguerola Calluna vulgaris i el ginebró Juniperus communis prefereixen indrets més assolellats. Als vessants obacs o humits, per sota dels 2.000 m creixen importants boscos d'avet Abies alba. La Mata de València és l'avetosa més important dels Pirineus.
En els prats alpins, per sobre dels 2300 m on ja no poden créixer els boscos, es pot trobar nombroses espècies de la flora alpina, per exemple la genciana alpina Gentiana alpina.
Una part de les espècies dels Parc (aproximadament un 8%) són endemismes pirenaics en sentit ampli. Al voltant del 7% de tenen distribució estrictament bòreo-alpina o àrtic-alpina, i van arribar als Pirineus durant les darreres glaciacions. El grup més important d'espècies de la flora del Parc pertany al tipus eurosiberià, és a dir, les plantes pròpies de l'Europa central humida.
1- Carlina acaulis. 2- Daphne mecereum. 3- Genciana acaulis.
4- Gentiana campestris. 5- Lilium martagon. 6- Saxifraga geranoides.
7- Senecio pyrenaicus. 8- Thalictrum aquilegifolium. 9- Vaccinium mirtyllus.
4- Gentiana campestris. 5- Lilium martagon. 6- Saxifraga geranoides.
7- Senecio pyrenaicus. 8- Thalictrum aquilegifolium. 9- Vaccinium mirtyllus.
La fauna
La fauna del Parc, encara que és molt interessant, es comporta discretament i no és gens fàcil d'observar. Cal molta paciència i una mica de sort per poder observar a les espècies més emblemàtiques que hi viuen. De les aproximadament 200 espècies de vertebrats que tenen el seu hàbitat en el parc dues terceres parts que són aus. Els grans depredadors (ós, llop, rapinyaires) va ser literalment exterminats dels Pirineus a inicis del segle XX; ara, el parc és objecte de actuacions de protecció i reintroducció d'aus i grans mamífers.
Entre les aus més importants es troben el gall fer Tetrao urogallus, la perdiu blanca Lagopus muta, l'àliga daurada Aquila chrysaetos, el voltor Gyps fulvus i el trencalòs Gypaetus barbatus. Però també s'hi poden veure mallerengues, el picot negre Dryocopus martius, la gralla de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax, el pela-roques Tichodroma muraria, la merla d'aigua Cinclus cinclus entre moltes d'altres. (Algunes fotografies a continuació no són preses al parc).
La fauna del Parc, encara que és molt interessant, es comporta discretament i no és gens fàcil d'observar. Cal molta paciència i una mica de sort per poder observar a les espècies més emblemàtiques que hi viuen. De les aproximadament 200 espècies de vertebrats que tenen el seu hàbitat en el parc dues terceres parts que són aus. Els grans depredadors (ós, llop, rapinyaires) va ser literalment exterminats dels Pirineus a inicis del segle XX; ara, el parc és objecte de actuacions de protecció i reintroducció d'aus i grans mamífers.
Entre les aus més importants es troben el gall fer Tetrao urogallus, la perdiu blanca Lagopus muta, l'àliga daurada Aquila chrysaetos, el voltor Gyps fulvus i el trencalòs Gypaetus barbatus. Però també s'hi poden veure mallerengues, el picot negre Dryocopus martius, la gralla de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax, el pela-roques Tichodroma muraria, la merla d'aigua Cinclus cinclus entre moltes d'altres. (Algunes fotografies a continuació no són preses al parc).
1 i 2- Gall fer mascle i femella Tetrao urogallus. 3- Pela-roques Tichodroma muraria.
1- Gralla de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax. 2- Mallerenga carbonera Parus major.
3- Perdiu blanca Lagopus muta.
3- Perdiu blanca Lagopus muta.
1- Picot negre Dryocopus martius. 2- Voltor Gyps fulvus.
3- Trencalòs Gypaetus barbatus. 4- Merla d'aigua Cinclus cinclus
3- Trencalòs Gypaetus barbatus. 4- Merla d'aigua Cinclus cinclus
1- Àliga daurada Aquila chrysaetos. 2- Voltor Gyps fulvus.
Els mamífers més representatius són l'isard Rupicapra pyrenaica, l'ermini Mustela erminea, la marmota alpina Marmota marmota (encara que no n'és autòctona) o la daina Dama dama i el cabirol Capreolus capreolus que també van ser introduïts durant la segona meitat del segle XX.
1- Daina (Dama dama). 2- Marmota alpina (Marmota marmota). 3- Ermini (Mustela erminea).
1- Cabirol (Capreolus capreolus). 2- Isard (Rupicapra pyrenaica).
Entre els amfibis, el tritó pirinenc Euproctus asper és significatiu per la seva raresa, en canvi la granota roja Rana temporaria és molt abundant. Cal anar amb compte de no molestar a l'escurçó Vipera aspis, un rèptil de mossegada verinosa però que no ataca mai si no se'l provoca.
En les aigües del parc la truita comú Salmo trutta fario ha de compartir l'espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones (procedents d'un indret diferent d'on es troben) que van ser alliberades anys enrere pels pescadors.
En les aigües del parc la truita comú Salmo trutta fario ha de compartir l'espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones (procedents d'un indret diferent d'on es troben) que van ser alliberades anys enrere pels pescadors.
1- Granota roja (Rana temporaria). 2- Escurçó (Vipera aspis).
1- Truita comú (Salmo trutta fario). 2- Tritó pirinenc (Euproctus asper).
GEOGRAFIA
Estany de Mangades
Geologia
L'interior del parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants, granits i pissarres, són molt antigues i es van formar durant l'Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l'orogènia alpina, a l'Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals. Ara, dins el parc, aquestes roques, fragmentades, s'esllavissen per nombrosíssimes tarteres als vessants de molts dels seus cims.
Però sense cap mena de dubte qui imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d'extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l'acció erosiva d'aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia, fora d'aquí, només en resten uns petits i relictuals exemples en el Pirineu aragonès.
L'interior del parc ofereix una magnífica representació de la geologia dels Pirineus. Les roques predominants, granits i pissarres, són molt antigues i es van formar durant l'Era Primària. Aquests materials tan antics van aixecar-se del fons del mar durant l'orogènia alpina, a l'Era Terciària, donant lloc als Pirineus actuals. Ara, dins el parc, aquestes roques, fragmentades, s'esllavissen per nombrosíssimes tarteres als vessants de molts dels seus cims.
Però sense cap mena de dubte qui imprimeix el caràcter geològic del Pirineu central són les successives glaciacions del Quaternari que van cobrir aquestes muntanyes d'extenses glaceres que davallaven desenes de quilòmetres avall. Els estanys, les cascades, els pics esmolats i les crestes vertiginoses, així com la forma en U de les valls són el record de l'acció erosiva d'aquestes antigues glaceres, de les quals avui en dia, fora d'aquí, només en resten uns petits i relictuals exemples en el Pirineu aragonès.
1- Estanys, pic i collades del Pessó.
2- Colladó del Pessó vista des de Francí.
3- Pic de Comalesbienes vist des de la Punta Alta de Comalesbienes.
2- Colladó del Pessó vista des de Francí.
3- Pic de Comalesbienes vist des de la Punta Alta de Comalesbienes.
Orografia
La geografia del Parc és d'alta muntanya perquè gran part del territori s'alça més amunt dels 1.000 m amb pics que superen els 3.000 m d'altitud. Hi destaquen dues valls, a l'oest la vall del riu Sant Nicolau amb els característics prats i meandres d'on ve el nom d'Aigüestortes i a l'est la vall del riu Escrita amb l'Estany de Sant Maurici i el pic dels Encantats.
Els rius del parc desemboquen en les conques de la Garona, de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana. Els principals a la conca de la Noguera de Tor són el Sant Nicolau i el Sant Martí; a la conca de la Garona, el Valarties, l'Aiguamog i la Garona de Ruda, i a la de conca de la Noguera Pallaresa, el Cabanes, l'Escrita, el Pamano i el Flamisell.
La geografia del Parc és d'alta muntanya perquè gran part del territori s'alça més amunt dels 1.000 m amb pics que superen els 3.000 m d'altitud. Hi destaquen dues valls, a l'oest la vall del riu Sant Nicolau amb els característics prats i meandres d'on ve el nom d'Aigüestortes i a l'est la vall del riu Escrita amb l'Estany de Sant Maurici i el pic dels Encantats.
Els rius del parc desemboquen en les conques de la Garona, de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana. Els principals a la conca de la Noguera de Tor són el Sant Nicolau i el Sant Martí; a la conca de la Garona, el Valarties, l'Aiguamog i la Garona de Ruda, i a la de conca de la Noguera Pallaresa, el Cabanes, l'Escrita, el Pamano i el Flamisell.
El nombre d'estanys ronda la vuitantena escampats per tot el parc. Al voltant d'un centenar de cims passen dels 2.000 m i el Comaloforno, el Comalesbienes i el Besiberris superen per poc els 3.000 m. A un tret de pedra d'algunes d'aquestes muntanyes s'alcen les Maladetes i l'Aneto fins els 3.400 m.
En l'actualitat l'aigua és la principal protagonista, tant pels característics meandres d'alta muntanya, com per la gran concentració de llacs, riuets, torrents i cascades. Aquest parc conté la zona lacustre més important dels Pirineus amb gran abundància de llacs d'origen glacial quaternari.
En l'actualitat l'aigua és la principal protagonista, tant pels característics meandres d'alta muntanya, com per la gran concentració de llacs, riuets, torrents i cascades. Aquest parc conté la zona lacustre més important dels Pirineus amb gran abundància de llacs d'origen glacial quaternari.
1- Estanyet de Comaloforno.
2- Portell de Comaloforno i pic de Comalestorres, des de l'estanyet de Comaloforno.
3- Estanys de Colieto i pòrt de Colomèrs vists des del Bony del estanyets de Colieto.
2- Portell de Comaloforno i pic de Comalestorres, des de l'estanyet de Comaloforno.
3- Estanys de Colieto i pòrt de Colomèrs vists des del Bony del estanyets de Colieto.
Climatologia
La temperatura mitjana en el Parc oscil·la entre zero i cinc graus. L'hivern d'alta muntanya és molt fred, a les parts altes durant més de quatre mesos les temperatures no pugen de 0 graus.
Les precipitacions anuals estan entre 900 mm i 1.300 mm, repartides en uns 150 dies de precipitacions. D'aquests 150 dies com a mínim 100 la precipitació és en forma de neu.
La temperatura mitjana en el Parc oscil·la entre zero i cinc graus. L'hivern d'alta muntanya és molt fred, a les parts altes durant més de quatre mesos les temperatures no pugen de 0 graus.
Les precipitacions anuals estan entre 900 mm i 1.300 mm, repartides en uns 150 dies de precipitacions. D'aquests 150 dies com a mínim 100 la precipitació és en forma de neu.
EXPLOTACIÓ
Les terres que formen el Parc són de propietat estatal, comunal i particular, però l'explotació dels recursos naturals està prohibida en general a l'interior del Parc Nacional. Es manté l'activitat tradicional de la ramaderia i les explotacions hidroelèctriques que encara tenen concessions vigents. A la zona perifèrica de protecció es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.
L'ús públic és un dels objectius primordials dels parcs nacionals i, de manera regulada, s'ha de permetre l'accés públic al seu interior. Aigüestortes és un parc obert, on l'accés dels visitants es troba relativament poc limitat, si ho comparem amb altres espais naturals protegits.
Les terres que formen el Parc són de propietat estatal, comunal i particular, però l'explotació dels recursos naturals està prohibida en general a l'interior del Parc Nacional. Es manté l'activitat tradicional de la ramaderia i les explotacions hidroelèctriques que encara tenen concessions vigents. A la zona perifèrica de protecció es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi.
L'ús públic és un dels objectius primordials dels parcs nacionals i, de manera regulada, s'ha de permetre l'accés públic al seu interior. Aigüestortes és un parc obert, on l'accés dels visitants es troba relativament poc limitat, si ho comparem amb altres espais naturals protegits.
ACCESSOS I GAUDI
Per a accedir als dos punts emblemàtics del parc, el planell d'Aigüestortes i l'estany de Sant Maurici-pic dels Encantats, dues pistes hi menen des de Boí, a ponent, i Espot, a llevant; es pot usar el servei de taxis des d'aquestes localitats: taxisvalldeboí i taxisespot. A l'estiu funciona el Telefèric de l'Estany Gento que puja des de l'embassament de Sallente i des de la Vall d'Aran també hi ha un servei de taxis fins a la sortida dels camins dels refugis de Colomers o Restanca.
Dues Cases del Parc Nacional actuen com a centres de documentació i mantenen un servei de biblioteca: a la de Boí es pot visitar una exposició sobre el poblament dels Pirineus i les adaptacions a l'alta muntanya, i a la d'Espot s'hi pot visitar una exposició permanent per conèixer els tres protagonistes principals del parc: la roca, l'aigua i la vida. Diferents Punts d'informació turística es reparteixen per diferents indrets parc.
1- Punt d'informació del planell d'Aigüestortes, vall de Sant Nicolau.
2- Representació de cims del mirador del Sant Esperit.
2- Representació de cims del mirador del Sant Esperit.
Des del seu voltant s'inicien senders, alguns aptes a BTT, que, entrecreuant-se i enllaçant amb el GR-11 que travessa el parc d'est a oest, permeten endinsar-se al cor del parc, fornit amb una dotzena de refugis de muntanya, en excursions de varies jornades triant el nivell de dificultat més adient. Sempre es recomanable reservar les pernoctacions als refugis, especialment a l'estiu i dades assenyalades quan, de vegades, un podria pensar que està passejant per les Rambles.
S'està acabant de senyalitzar el trajecte Camins Vius que dóna la volta al Parc passant per les poblacions de fora i que ha significat la recuperació d'una bona colla dels antics camins que recorrien aquestes valls quan encara no hi eren les carreteres. També si poden fer altres activitats de muntanya com l'alpinisme, l'escalada, les raquetes de neu o l'esquí de travessa. La cursa Carros de foc completa un recorregut circular en menys de 24 hores, una bogeria només apte per a Kilians i similars; la resta de mortals capacitats poden emular-la disposant de quatre o cinc jornades.
Al parc es troben diverses passarel·les adaptades a persones amb mobilitat reduïda.
S'està acabant de senyalitzar el trajecte Camins Vius que dóna la volta al Parc passant per les poblacions de fora i que ha significat la recuperació d'una bona colla dels antics camins que recorrien aquestes valls quan encara no hi eren les carreteres. També si poden fer altres activitats de muntanya com l'alpinisme, l'escalada, les raquetes de neu o l'esquí de travessa. La cursa Carros de foc completa un recorregut circular en menys de 24 hores, una bogeria només apte per a Kilians i similars; la resta de mortals capacitats poden emular-la disposant de quatre o cinc jornades.
Al parc es troben diverses passarel·les adaptades a persones amb mobilitat reduïda.
Vall de Sant Nicolau: 1 i 2- Mirador del Sant Esperit. 3- Prat d'Aiguadassi.
A Llessuí hi ha l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua, amb una exposició permanent sobre l'ofici i la vida dels pastors d'ovelles. Al centre d'informació de Senet on es pot veure la història de la relació de l'home amb la fauna: una història de competència, explotació i convivència. Durant els mesos d'estiu, mentre funciona el Telefèric de l'Estany Gento, també està obert un petit centre d'informació a l'estació superior del telefèric, més amunt de la Torre de Cabdella, on s'expliquen algunes coses sobre l'aigua i el Parc Nacional.
Escales excavades al pas de l'Osso, embassament de Cavallers.
Responsabilitat
Per gaudir de les inacabables i espectaculars belleses del parc només cal certes aptituds i, sobretot, seny. D'una banda, acull habitats fràgils, una floreta graciosa pot ser una espècie en perill d'extinció i sota d'una pedra pot habitar la larva d'una espècie protegida; no s'hi ha de deixar absolutament res, ni el llumí d'encendre una cigarreta, ni la pell d'una fruita. De l'altra, la seguretat: la idea que ens fem sobre un recorregut consultant un mapa sovint no coincideix amb el que després trobem i la meteorologia d'alta muntanya pot resultar força imprevisible; cal dur mòbil i saber que en molts llocs no hi ha cobertura, i sempre és important deixar dit a algú quin és el recorregut detallat que projecteu fer, els accidents són per naturalesa imprevisibles.
Per gaudir de les inacabables i espectaculars belleses del parc només cal certes aptituds i, sobretot, seny. D'una banda, acull habitats fràgils, una floreta graciosa pot ser una espècie en perill d'extinció i sota d'una pedra pot habitar la larva d'una espècie protegida; no s'hi ha de deixar absolutament res, ni el llumí d'encendre una cigarreta, ni la pell d'una fruita. De l'altra, la seguretat: la idea que ens fem sobre un recorregut consultant un mapa sovint no coincideix amb el que després trobem i la meteorologia d'alta muntanya pot resultar força imprevisible; cal dur mòbil i saber que en molts llocs no hi ha cobertura, i sempre és important deixar dit a algú quin és el recorregut detallat que projecteu fer, els accidents són per naturalesa imprevisibles.
Text extret i modificat de la Viquipèdia i de GenCat.