Canònica de Santa Maria de Lladó
Veure el poble de Lladó a marrades.lladó
Veure La Porxada i Sant Feliu de Lladó a patrimoni.porxada-i-sant-feliu-lladó
42° 14′ 52″ N, 2° 48′ 49″ E
Veure La Porxada i Sant Feliu de Lladó a patrimoni.porxada-i-sant-feliu-lladó
42° 14′ 52″ N, 2° 48′ 49″ E
L'antiga canònica de Santa Maria està situada a l'alta vall del Manol, als contraforts orientals del massís de la Mare de Déu del Mont. La primera notícia coneguda sobre el lloc de Lladó ("Lucdumo"), de l'any 978, es troba en l'acta de dotació de Sant Pere de Besalú concedida pel comte-bisbe Miró L'acta de restauració del culte i de la vida monàstica data de l'any 1089.
L'església canonical de Santa Maria de Lladó és un edifici que segueix el tipus basilical més simple, de tres naus sense transsepte, acabades a llevant amb sengles absis de planta semicircular (s XII). L'absis central s'obre a través d'un simple plec que fa la gradació Té interiorment una ornamentació a base d'arcs adossats al mur, sobre columnes
La portalada segueix l'esquema clàssic de les portes monumentals empordaneses, amb el timpà llis, decorat amb pintures d'època gòtica, llinda i muntants llisos, i emfasitzada per sis arquivoltes i dos parells de columnes, amb un potent guardapols que emmarca tot el conjunt.
Al nord i el nord-oest de l'església hi ha importants vestigis de la canònica de les dependències monàstiques. La casa prioral incideix perpendicularment en l'angle nord-oest de l'església i limita la plaça que hi ha davant del temple i en la qual abans hi hagué el cementiri. Malauradament, o afortunadament segons es miri, la capçalera i la façana principal estan en reformes.
La portalada segueix l'esquema clàssic de les portes monumentals empordaneses, amb el timpà llis, decorat amb pintures d'època gòtica, llinda i muntants llisos, i emfasitzada per sis arquivoltes i dos parells de columnes, amb un potent guardapols que emmarca tot el conjunt.
Al nord i el nord-oest de l'església hi ha importants vestigis de la canònica de les dependències monàstiques. La casa prioral incideix perpendicularment en l'angle nord-oest de l'església i limita la plaça que hi ha davant del temple i en la qual abans hi hagué el cementiri. Malauradament, o afortunadament segons es miri, la capçalera i la façana principal estan en reformes.
Fotografies de la portada (sense bastida) i de l'interior de l'església de Commons.
DEPENDÈNCIES ABACIALS
El temple del monestir es va començar a construir durant la segona meitat del segle XII amb una pompositat i una sumptuositat extraordinàries; malgrat tot, per alguna raó, aquesta riquesa ornamental no va tenir continuïtat fins al final de la gran obra i per exemple, els capitells dels arcs torals de la gran nau central van quedar sense ser decorats.
La façana, construïda en la primera època, en aquells anys en què es buscava l'esplendor de l'arquitectura a Santa Maria, és indiscutiblement, encara avui, un dels conjunts més notables d'escultura del segle XII (els campanars que s'havien de col·locar sobre la façana per acabar les naus laterals, no es van arribar a construir). Les sis arquivoltes en estat de deterioració ens ensenyen una important diversitat de motius escultòrics: entrellaçades, quadrades, ratllades, amb estries... i el timpà llis que ocupa l'espai entre les arquivoltes mostra restes aïllades policromades d'una pintura del gòtic tardorenc (s. XVI) que segurament va substituir la pintura primitiva romànica. A la part superior de la façana, hi ha una motllura horitzontal que separa la porta d'una finestra superior amb tres arquivoltes en mal estat i una columna d'ambdós costats; el paràmetre de l´església està solcat de diverses làpides sepulcrals de priors de la canònica (algunes façanes del segle XIII) i dins de l'església uns sarcòfags antropomòrfics.
A l'interior, l'església de planta basilical ofereix una nau central (més alta que les laterals) de cànon en punta i soldada amb tres arcs torals mantinguts per pilars, en els quals descansen columnes. Trobem una pila baptismal monolítica i diversos capitells que procedeixen del claustre del monestir destruït al segle XVIII. Entre aquests dos capitells, hem de destacar-ne un (en entrar a l'església a mà esquerra) que serveix des de fa molt temps de pila d'aigua beneïda. És, sens dubte, una de les obres escultòriques més boniques de l'escultura romànica de pedra del segle XII on es troba representada una escena d'una lluita entre dos animals fabulosos en forma d'ocells. Altres capitells així com alguns elements del claustre foren recuperats en enderrocar la capella de Sant Llambert i la sagristia annexa a Santa Maria de Lladó en el segle XVIII per a la construcció dels quals s'havien reutilitzat elements del claustre.
La façana, construïda en la primera època, en aquells anys en què es buscava l'esplendor de l'arquitectura a Santa Maria, és indiscutiblement, encara avui, un dels conjunts més notables d'escultura del segle XII (els campanars que s'havien de col·locar sobre la façana per acabar les naus laterals, no es van arribar a construir). Les sis arquivoltes en estat de deterioració ens ensenyen una important diversitat de motius escultòrics: entrellaçades, quadrades, ratllades, amb estries... i el timpà llis que ocupa l'espai entre les arquivoltes mostra restes aïllades policromades d'una pintura del gòtic tardorenc (s. XVI) que segurament va substituir la pintura primitiva romànica. A la part superior de la façana, hi ha una motllura horitzontal que separa la porta d'una finestra superior amb tres arquivoltes en mal estat i una columna d'ambdós costats; el paràmetre de l´església està solcat de diverses làpides sepulcrals de priors de la canònica (algunes façanes del segle XIII) i dins de l'església uns sarcòfags antropomòrfics.
A l'interior, l'església de planta basilical ofereix una nau central (més alta que les laterals) de cànon en punta i soldada amb tres arcs torals mantinguts per pilars, en els quals descansen columnes. Trobem una pila baptismal monolítica i diversos capitells que procedeixen del claustre del monestir destruït al segle XVIII. Entre aquests dos capitells, hem de destacar-ne un (en entrar a l'església a mà esquerra) que serveix des de fa molt temps de pila d'aigua beneïda. És, sens dubte, una de les obres escultòriques més boniques de l'escultura romànica de pedra del segle XII on es troba representada una escena d'una lluita entre dos animals fabulosos en forma d'ocells. Altres capitells així com alguns elements del claustre foren recuperats en enderrocar la capella de Sant Llambert i la sagristia annexa a Santa Maria de Lladó en el segle XVIII per a la construcció dels quals s'havien reutilitzat elements del claustre.